Ahir vam quedar a sopar quatre amics. Bé, un d’ells va sopar en casa i va vindre al bufet lliure xinès a meitat del sopar (volia estalviar-se els 10 euros que ens va costar). Els quatre que estàvem en taula tenim una visió del mon progressista, d’esquerres. L’Únic amb militància política activa era jo. Que com molts sabeu soc militant socialista, i en l’actualitat membre de l’executiva local de Castelló. Cal dir que el xinés, situat al costat del parc geòleg José Royo (per cert, en obres per a fer-li una llavada de cara gràcies al Pla E de Zapatero) va estar ple tota la nit. Vam ser dels primers en entrar i els últims en eixir.
Com feia temps que no ens veiem, la conversa, en un primer moment, va versar sobre nosaltres mateixos. Posar-nos al dia sobre el nostre passat més pròxim. D’ací, va derivar al ‘momento cotilleo’ es a dir, posar-nos al dia sobre les vides de la gent que tenim en comú, jejeje. I com a pas obligatori, últimament en qualsevol conversa, va eixir el tema de la crisis.
Dels que estàvem en la taula, dos estem treballant, un està des de fa ja uns mesos a l’atur, i l’altra és autònoma, concretament té una sabateria, d’estes xicotetes, però que tenen de tot, de les de tota la vida. I va ser ella la que va esclatar i va fer una reflexió que es la que vull fer arribar. Estava molt apàtica i desencisada d’aquet mon, i molt concretament el de la política i el del col·lectiu que la composen, els polítics. I ho entenc , amb una tenda on ara té molt poques ventes, dos germans a l’atur des de ja fa més d’un any, i una mare ja molt major, amb el que allò comporta.
“Son todos, me da igual del partido que sean, unos caraduras. Lo único que saben es insultarse y estar discutiendo entre ellos cuando más de media España se está hundiendo. No saben que hacer ni los unos, ni los otros. Media España se ha quedado en paro, y siempre pidiendo esfuerzos a los mismos. Unos nos quieren hundir pidiendo el despido libre, y los otros nos suben los impuestos”.
Vull ressaltar que, com va remarcar, no estava en contra de la puja de impostos, “si hace falta se debe de hacer porque solo faltava, que encima no haya dinero para hacer las políticas que haya que hacer para mantener el tipo e intentar salir adelante”, explicava.
Però el que li indignava era que mentre demanen l’esforç de la població. Els polítics no tenen un mínim gest de cara a ells. Que mentre augmenten els impostos, per una banda. O escoltant les poques propostes que ixen del PP, que no van gens encaminades a garantir el benestar socials dels més desafavorits en la actualitat, es a dir els parats, i sobre tot els que ja son de llarga durada. Tots ells no tenen cap gest. Cap gest que els faja pensar que els polítics xafen terra, que faja pensar que aquesta gent verdaderament sap que es passar amb els 450 euros que a partir d’ara viuran molta gent.
La meva amiga comentava que un gest era molt urgent. I es que no entenia com no se’ls cau la cara de vergonya de no anunciar una baixada del seu sou. Eixir i dir “tots ens tenim que apretar el cinturo i nosaltres els primers, rebaixant-nos el sou un 5, 10, 15 o vint %”. Que encara així seguiran cobrant per damunt de la mitjana de tots els espanyols, en la actualitat. Igual podran viure bé. I no ho fan, cap. Siga del partit que siga.
Tot això ho comentava mentre no hem llevava la mirada del damunt com si esperés una resposta meua. Del que té cert contacte amb polítics, o del que ella ja considera, que ha xicoteta escala, ja soc mig polític. No se si volia que li defengués als polítics i així enganxar-se amb més força o si esperava una resposta que li tornés la confiança amb la classe política. Però el que va trobar va ser un assentiment, un “jo també hi ha moltes coses que no acabe d’entendre i eixa és una d’elles”.
Escrits
+1.jpg)